Una visió estratègica dels PAE i la seva implicació per a les polítiques locals

Oleh: Eduard Jimenez
11 diciembre, 2014

1. Mirar els PAE des d’una altra perspectiva

Fa prou temps que molts compartim una visió de la greu problemàtica al voltant de la situació dels polígons d’activitat econòmica (PAE), que la crisi no ha fet sinó augmentar. Sabíem que n’hi ha massa, són petits en excés, la infraestructura és deficient, tenen pocs serveis i s’hi realitzen poques activitats de valor per les empreses. Naturalment, els autobusos no hi arriben. Ara, a més, estan en bona part buits (s’estima que el sostre buit supera els 20 milions! de metres quadrats), la qual cosa pot accelerar la seva degradació.

Potser és el moment que refem el nostre anàlisi, i que diguem que la situació d’ara s’origina en la combinació de dos elements molt clars: els PAE sempre han estat deixats de la ma de déu per les polítiques locals i per les industrials (i) i la visió que ha dominat sobre ells sempre ha estat la urbanística, molt més que no pas la econòmica o la territorial (ii).

Al capdavall, els PAE són la culminació d’una visió que intenta segregar la vida productiva de la vida quotidiana, i que assigna fora de la ciutat residencials tot allò que eventualment la embruteix. Els PAE no són ‘ciutat’ fins al punt que quan alguna cosa molesta a la ciutat –una zona de lleure nocturn, una deixalleria,…- indefectiblement pensen en un polígon industrial. En conseqüència, els ‘habitants’ dels PAE no els tenen tampoc en molta estima: tant les empreses com els treballadors se’ls senten molt poc seus i la seva implicació va poc més enllà de queixar-se quan algú els pregunta.

Si no canviem la perspectiva correm el risc que les propostes d’intervenció siguin fallides.

2.Quin sentit té i com hem de gestionar l’especialització de la localització per l’activitat?

Amb tot, més d’un 30% del sostre per activitat a la província de Barcelona està en zones especialitzades per a usos d’activitat, tant els anomenats industrials –prop d’un 40%- (naus) com els urbans – més del 25%- (locals i oficines). Això voldria dir que aproximadament 700.000 persones s’hi passen la majoria de la seva jornada setmanal en aquestes àrees. I que una part molt rellevant del valor afegit del país hi té lloc. Tanmateix aquesta importància no es veu reflectida en l’agenda de les polítiques econòmiques, industrials i territorials.

Sóc del parer que l’especialització té sentit en la mesura que aporti algun valor a les activitats, i això ara és més que discutible; ara és poc més que segregació espaial. En termes generals, una perspectiva estratègica restringiria al mínim la incompatibilitat d’usos i intentaria integrar al màxim els PAE en la trama i vida urbanes; i apostaria per l’especialització només quan hi ha massa crítica i valor que desenvolupar, que és en pocs casos. Això implica ben segur un replantejament radical de la visió urbanística exclusiva que es té sobre el PAE i, per suposat assumir a) que cal una inversió continuada en aquestes àrees i b) que és imprescindible una visió territorial de conjunt.

Amb aquests criteris es podrien abordar de bell nou les principals problemàtiques, que presenten tres situacions clarament diferenciades: què fem amb les zones que estan en risc d’obsolescència? Com gestionem i aportem valor en les zones que si funcionen? Quin disseny han de tenir les zones noves o per desenvolupar?

3. Algunes estratègies d’intervenció efectiva en els PAE

Pel que fa als PAE més degradats (potser un 15-20% del total), es fa imprescindible una intervenció pública per la reforma urbana dels mateixos, i ha de ser una iniciativa del govern català, una mena de pla de barris però pels PAE. Ha de centrar-se en integrar les àrees urbanes i no perdre sostre d’activitat en excés, per no afectar la segregació i la mobilitat. Les àrees reformades han de tenir qualitat urbana de primer nivell i han d’incorporar clarament la seva gestió i manteniment.

En la majoria de PAE, es fa urgent establir que una proporció (jo plantejo el 10%) dels impostos directes locals es destini al seu manteniment mancomunant, en grans àmbits de gestió (potser una trentena de macropolígons) i una flexibilització molt gran dels usos permesos. Es tractaria de donar escala i musculatura al gruix de les àrees especialitzades existents, promovent-ho des de les entitats locals (ajuntaments, consells i diputacions)

Per últim, tenim les noves zones –la majoria amb baixíssima ocupació- i en desenvolupament, per a les quals l’estratègia més efectiva hauria de ser una visió de conjunt que fugi del mimetisme dels ‘mini-polígons d’activitats innovadores’ arreu i que es plantegi tant grans àrees de localització especialitzada com activitats i eines de gestió a nivell de Catalunya que permetin una correcta atracció i acollida d’activitats.

Ah!, i no estaria de més que un país que parla tothora d’indústria i innovació comences a pensar en els PAE!

Novembre 2014

<Nota de propera aparició als materials de l’Observatori de la Riera de Caldes, als quals agraeixo els comentaris>

Comparte!
    Category: Economia, Territorio | RSS 2.0 You can skip to the end and leave a response. Pinging is currently not allowed.

    No Comments

    Leave a Reply