Escenaris incerts i estratègies disruptives per a la millora de les administracions públiques

Oleh: Eduard Jimenez
17 junio, 2016

0. No s’insisteix prou que les administracions públiques tenen avui un perímetre d’actuació tant extens que com més va més difícil es fa parlar-ne globalment. Gestionen pistes d’esquí, acullen dones maltractades, fan operacions quirúrgiques d’urgència i autoritzen les terrasses de les cafeteries. La legitimitat política, el context operatiu i el resultat esperat de cada una d’aquestes intervencions, senzillament, no tenen res a veure. Fer propostes de conjunt és una operació de risc que realitzo amb aquesta salvaguarda, en la mesura que sí penso que hi ha –donada la naturalesa i situació actual del debat públic- alguns trets comuns que poden ser d’interès.

1. La producció manufacturera viurà en els propers anys una autèntica revolució basada en la digitalització, la prestació de serveis s’està transformant radicalment amb nous rols de prestataris i usuaris, i hi ha un context de redistribució territorial i social del poder i dels espais globals. És realista esperar que a l’administració pública no s’hagin de produir canvis sovint radicals en els propers anys? Canvis que faran desaparèixer, o gairebé, polítiques, serveis i organitzacions que vénen de molt lluny i transformaran fins fer-les desconegudes unes altres? Penso que no. El dilema no és entre canvi i continuïtat, perquè el primer és ja avui inajornable. La qüestió central rau en saber les idees força i la velocitat d’aquest canvi. Es dibuixa un escenari contingent, on les prioritats de canvi i el seu ritme està condicionat, al meu parer, per tres dimensions: una estrictament política (sobre què hem d’actuar i perquè?), una segona substantiva (què fem i amb quin propòsit?  i una darrera més operacional (cóm ho fem i amb qui?). Si suposem dos escenaris possibles en cada dimensió, tenim 8 escenaris totals possibles. I la majoria estan força immadurs. Conclusió: viurem un procés on trigarem molt en aclarir les tendències i assolir una velocitat de creuer, i probablement serà més lent del que necessitem.

2. En les tres dimensions els dilemes són prou coneguts, i el lector trobarà multitud d’anàlisi i referències, la major part de les quals comparteixo[1]. La qüestió és saber quins seran els decisius, i en això les aparences poden ser enganyoses, perquè no necessàriament allò que concentra el focus de l’interès o el debat públic aferrissat serà el que al capdavall serà determinant. La meva visió sobre això, respectant naturalment les formulacions més teòriques o acadèmiques basades en evidències, és força planera: intueixo que al cap i a la fi hi haurà unes qüestions decisives i no gaires, i que seran força tangibles. Vet aquí

3. En la dimensió estrictament política, i de forma cavalcada a dilemes que òbviament seran present en els eixos ideològics (esquerra/dreta) i de representació (noves/velles formes)  considero que el factor clau serà si avança o retrocedeix la responsabilització de l’administració en el seu conjunt; o dit en un sentit invers, si es consolida o s’atura la creixent tendència a l’elusió institucional, segons la qual com més va més habitual és que una administració concreta atribueixi naturalment a la resta les dificultats, errors i restriccions propis, generant mútuament un procés de deslegitimació i manca de credibilitat del conjunt del sector públic.

4. En la dimensió substantiva , els dilemes explícits han retornat als vells temes sobre si més o menys prioritat als problemes quotidians dels ciutadans o bé al funcionament del sistemes, en paral·lel a les disjuntives sobre la gestió directa en el sector públic i la seva relació amb els actors dels mercats. I tanmateix roman oculta la discussió sobre els propòsits tangibles i el mecanisme de creació de valor i riquesa públics, fins l’absurd que en molts àmbits tenim tota mena de polítiques i models d’intervenció diferenciats que, a la pràctica, coincideixen que en conjunt, senzillament, no fan el fet.

5. En la dimensió operativa, els problemes se’ns apilonen. L’administració general està força envellida, en un procés que ha gairebé exhaurit la extraordinària renovació que va suposar l’entrada de professionals i noves generacions que es va produir en la transició i els primers anys de democràcia, que es jubilaran massivament els propers anys. L’estructura sectorialitzada i jeràrquica roman sovint obsoleta, excèntrica a la configuració de les noves polítiques i serveis, i es juxtaposen potestats i actuacions de la vella i la nova administració.

6. Les estratègies –diríem- de reforma global han produït resultats que de moment són decebedors o si més no molt insuficients. Probablement per massa globals –indiferenciades entre la complexitat de les AAPP- i sobretot perquè no hi ha hagut cap mecanisme de valorització i transferència de les exitoses (que també n’hi ha hagut i n’hi ha!). Moltes iniciatives i compromisos generals hi ha la sensació que quedin atrapats en una mena de forat negre. Ja ho varem viure en part en els processos de reforma administrativa i qualitat dels serveis públics dels noranta. Per no parlar d’episodis com la LARSAL. Correm el risc que es torni a produir en temes com l’administració electrònica o la transparència i l’accés a la informació.

7. Llavors succeeix que, tot i creure-hi, ja no sé si és veritablement factible o suficient disposar d’una estratègia global reformista, i aposto per, si més no, introduir amb més força la disrupció com a una estratègia que pot tenir resultats tangibles e impactes globals. També per un altra motiu que no vull amagar: desconfiat de mena amb les propostes dirigistes de dalt a baix, he comprovat tanmateix aquests darrers anys com el canvi en l’administració no es produirà tampoc en exclusiva de baix a dalt. Naturalment els empleats i les organitzacions públiques han de ser partíceps i corresponsables dels canvis, però s’acompleix aquí també la segona llei de la termodinàmica: o hi ha energies externes que de forma continuada s’incorporen al sistema o aquest tendeix inevitablement a l’entropia.

8. Com ja suposaran si han arribat fins aquí, en el context actual considero disrupció l’experimentació del disseny integrat de polítiques/serveis o actuacions/equips i recursos que acompleixin uns pocs però clars requeriments:

i) total llibertat i flexibilitat d’abast i organització, més enllà de sectoritzacions temàtiques o orgàniques i habilitacions competencials.

ii) total rigidesa pel que fa a claredat i precisió de la missió, transparència en la gestió i avaluació dels resultats, així com un termini suficient però acotat d’implantació.

iii) presència intensiva de tecnologies facilitadores i intel·ligents aplicades a superar les bretxes socials, territorials i entre insiders i outsiders dels sistemes.

iv) valorització prioritària de les competències clau relacionades amb els anteriors apartats (valors, transversalitat, treball en equip, actualització tecnològica, empatia amb usuaris) en la participació del personal i l’organització del treball, degudament compensades en equivalència al mercat.

9. Ja ho sé, fa por. Però n’ aprendríem un munt. I pel camí potser madurarà aquest escenari tant incert. Qui s’atreveix? Acabem d’una vegada amb l’assignatura pendent de l’anglès? O amb el fracàs escolar? Segur que no som capaços de que no hi hagi cap tall de subministrament bàsic de les llars? Podem fer arribar la fibra òptica al darrer racó de país?

10. Pot saber greu, però les administracions públiques són organitzacions polítiques i només la política serà capaç de reendreçar-les. Les estratègies del management organitzatiu o tècnic esdevenen estèrils sinó és en un marc on la responsabilitat, la claredat de missió i les capacitats i recursos adequats puguin assumir realment la dimensió dels reptes que tenen avui les AAPP al davant.

<publicat a la revista Perpectives de la FSC de la CONC>


[1] Un síntesi inspiradora de l’estat de la qüestió la trobareu a Ramió, C (2015) L’administració del segle XXI: un monstre en extinció o una institució a recuperar? A Nous Horitzons, núm 54. Pp 64-71, Barcelona: Fundació Nous Horitzons

Comparte!
    Category: Politica | RSS 2.0 You can skip to the end and leave a response. Pinging is currently not allowed.

    No Comments

    Leave a Reply