Els Ni3

Oleh: Eduard Jimenez
6 marzo, 2010

 

 

Molt més que un reality

Juan Pablo Medicci va guanyant per golejada la votació de suport entre els participants del programa Generación NI>NI, una mena de GH de La Sexta promocionat amb el lema “Ni estudian, ni trabajan, ni se esfuerzan”. Té divuit anys, va córrer a deixar els estudis quan va poder als setze i acumula –diu el perfil del programa- males relacions a l’escola ila família. Viu a Dos Hermanas, Sevilla, província on la taxa d’atur acaba de superar el 25% en una comunitat autònoma on la taxa d’atur dels menors de 25 anys ja supera el 45%.

 

Qualsevol persona de mitjana edat que miri enrere podrà comprovar com van ser de determinants per explicar la seva situació actual els seus dies gloriosos d’abans de la vintena. És natural pensar que la majoria dels problemes que haurem d’abordar en els propers anys són causats perla crisi. Iaixò no obstant és un error: els més greus i difícils provenen d’abans i estaven soterrats per més d’un decenni de creixement apalancat i depenent i polítiques públiques sense l’ambició necessària.

 

57 mil a Catalunya, camí dels… ?

Segons dades de l’EPA del quart trimestre del 2009, el tomb que ha donat la situació dels joves entre 16 i 19 anys és espectacular en el darrer període. A finals de 2006, uns 165 mil estudiaven, 65 treballaven o estudiaven i treballaven i uns 33 mil ni estudiaven ni treballaven. És a dir, el problema ja existia: un 12% de la població 16-19 anys no feia ben bé res. Però a finals de l’any passat 185 mil estudiaven, uns 24 mil treballaven o estudiaven i treballaven i prop de 58 mil no estudiaven ni treballaven, és a dir més d’un de cada cinc del total.

 

El mercat de treball del nostre país és una institució (a)social quan colapsa. Primer no deixa entrar ningú a l’ocupació, per passar a fer fora de l’ocupació als menys qualificats. Després expulsa  als ja qualificats. Fins aquí diríem ‘normal’. Però que passarà quan remunti? La cua d’entrada no serà ben bé ala inversa. Enprimer lloc entraran aquells que estaven fora i tenen una qualificació mitja i alta : seran els substituts del gruix dels ocupats, però amb menys edat, més energia i, també, menys salaris. Després vindran els que tenen experiència i qualificació.

 

I per últim, amb sort si és que es crea prou d’ocupació, els darrers de la cua seran aquells que no hi van ser mai i tampoc no tenen cap qualificació, per suposat en unes condicions que fa poc no imaginaríem. A Catalunya hi ha prop de 25.000 joves d’entre 16 i 19 anys que ni estudien, ni treballen, i a més no tenen el Graduat d’ESO. Vet aquí la crònica anunciada dels Ni3 en els propers 3-5 anys. I, és clar, llavors no tindran 17 anys, sinó més aviat 22. Amb una situació ocupacional com la que es preveu, aquesta xifra por augmentar a ritmes superiors als 10.000 joves/any, fruit de la persistència del nostre fracàs escolar.

 

Esforços realitzats, però no de tothom

Mentre tant, un rètol ben gran de l’OTG d’una capital de comarca anuncia –imagino per estalviar saliva, litigis i maldecaps-: “No hay cursos hasta marzo”. Mentre la formació professional s’ha transformat en els darrers deu anys (ampliació, diversificació, flexibilitat d’entrada,…) per aquells joves –i no joves- que tenen un nivell mínim d’entrada, i mentre Educació ha donat el pas –per fi- establint un mecanisme per fer quelcom més que passar l’estona amb els anomenats nivell 0 –la jerga classificatòria dels nostres Ni3-, allò que durant més d’un decenni va permetre la formació ocupacional (intensitat, adaptabilitat, resposta ràpida) sembla estar avui sense brúixola. Es fa difícil fins i tot seguir-ne la pista per absència de dades. Les avaluacions realitzades pel professor Toharia han estat molt certeres. La crisi de programes abans exitosos com les Escoles-Taller han creat un buit. Potser un cop més acabarem llençant el nen per comptes de l’aigua bruta. I tanmateix és més urgent que mai saber què podem oferir que valgui la pena als joves de fins a vint anys que no tenen ni el graduat –que els possibilita continuar l’itinerari formatiu- ni expectativa de feina –que els permetria endegar un itinerari professional. Són ja milers i vindran molts més

 

Tenim la sort (!?) que la cohort anual als 16 anys està ara sobre els 65.000 joves, una de les més petites de la història recent. Encara decreixerà una mica en els propers 3 anys per repuntar fortament a partir del 2013, fins arribar als 80.000 individus cap al 2020. Si en aquesta fita no hem aconseguit deixar de generar un 30% de fracàs escolar i trobar un sistema digne, flexible i permanent que permeti els joves assolir una experiència veritablement professionalitzadora, el futur del país serà en qualsevol cas ben magre, i l’economia sostenible un rètol efímer

 

La gravetat de molts problemes –particularment els de les persones amb càrregues familiars i deutes hipotecaris- pot fer que abandonem els Ni3 a la seva sort. A més, són un grup que difícilment protestarà, de moment tenen prou amb els bancs de la plaça del barri, una Xibeca i un peta… però només de moment.

Comparte!
    Category: Economia | RSS 2.0 | Give a Comment | trackback

    No Comments

    Leave a Reply