L’estrutura del Govern ha de proporcionar els límits i contrapesos adequats entre els diferents poders. James Madison (1787)

Federalist, 51

 ¿A quin mecanisme, doncs, recorrerem al capdavall per amantenir a la pràctica la necessària separació de poder entreles diverses branques com estableix la Constitució? L’única resposta que s’hi pot donar és que, com que totes aquestes mesures externes resulten inadequades, s’ha de corregir el defecte incidint en l’estructura interna del Govern de tal manera que les seves diverses parts constituents puguin, en les seves relacions mútues, ésser els mitjans per a mantenir-les en els llocs escaients.  Sense pretendre desenvolupar del tota questa idea tan important, m’arriscaré a fer unes quantes observacions generals que potser poden il·luminar-la més i ajudar-nos a formar-nos un judici més correcte dels principis i l’estructura del Govern planificat per la Convenció.

A fi de posar un adequat fonament per a aquest exercici distint i independent de les diverses potestats, que poc o molt tothom reconeix que és essencial per a la protecció de la llibertat, és evident que cada branca ha de tenir una voluntat pròpia, i per consegüent ha d’estar constituïda de manera que els membres de cadascuna tinguin la menor incidència possible en el nomenament dels membres de les altres. Si hi hagués una adhesió decidida a aquest principi, caldria que tots els nomenaments de les autoritats supremes del poder executiu, legislatiu i judicial provinguessin de la mateixa font d’autoritat, el poble, a través de canals que no tinguessin cap contacte entre si. Potser aquest projecte per a construir les diverses branques seria menys difícil a la pràctica del que ho podria semblar en observar-lo. Tanmateix, l’execució potser comportaria algunes dificultats i alguna despesa suplementària. Cal admetre, doncs, desviacions respecte al principi.  En l’establiment de la branca judicial en particular, pot ésser contra produent voler aplicar el principi amb massa rigor: primer, perquè, com que s’exigeixen requisits essencials als membres, la consideració principal ha d’ésser seleccionar elmode d’elecció que més asseguri aquests requisits; segon, perquè el caràcter vitalici dels càrrecs d’aquesta branca per força destrueix en poc temps tota impressió de dependència respectea l’autoritat que els nomena.

És també evident que els membres de totes les branques haurien de dependre tan poc com fos possible dels de lesaltres quant a les retribucions dels càrrecs. Si el president o els jutges no fossin independents de l’assemblea legislativa enaquest aspecte, en tots els altres no tindrien res més que unaindependència nominal.

Però la principal garantia contra una concentració gradualde les diverses potestats en la mateixa branca consisteix adonar als qui administren cada departament els mitjans constitucional si les motivacions personals necessaris per a oposarsea les invasions dels altres. En aquest cas com en tots el saltres, cal crear una mesura defensiva proporcional al perill d’atac. S’ha d’aconseguir que l’ambició contraresti l’ambició.L’interès de l’home ha d’estar connectat amb els drets constitucionals del lloc. Potser és una reflexió sobre la natura humana que aquests mecanismes siguin necessaris per a controlarels abusos del Govern. Però ¿què és el Govern si no la majorde totes les reflexions sobre la natura humana? Si els homes fossin àngels, no caldria cap govern. Si els homes haguessin d’estar governats per àngels, no caldrien controls externs ni interns al Govern. En crear un govern que hagin d’administrar homes amb relació a homes, la gran dificultat rau en el següent: primer s’ha de permetre que el Govern controli els governats i, a continuació, obligar-lo a controlar-se a si mateix. La dependència respecte al poble és, sens dubte, el principal control sobre el Govern, però l’experiència ha ensenyat a la humanitat que cal prendre precaucions complementàries.

Aquesta política de proporcionar mitjançant interessos oposats i rivals la insuficiència de motius millors, podria trobar-se en molts altres afers humans, tant privats com públics. Ho veiem especialment en totes les distribucions de poder subordinades, on l’objectiu constant és dividir i arranjarels diversos càrrecs de manera que cadascun pugui limitarels altres: que els interessos privats de cada individu puguin fer de sentin ella al servei dels drets públics. Aquestes invencions de la prudència no poden ésser menys obligatòriesen la distribució de les potestats supremes de l’Estat.

Si els principis en què es basen aquestes observacions sónjustos, com estic convençut que ho són, i s’apliquen com acriteri a les diverses constitucions estatals i a la Constitució federal, es veurà que si bé aquesta no s’adequa perfectamentals principis esmentats, les constitucions estatals són infinitament menys capaces de superar una prova similar.

Hi ha, a més a més, dues consideracions especialment aplicables al sistema federal d’Amèrica, que posen aquest sistema en una perspectiva molt interessant.

 Primer: en una única república, tot el poder a què renuncia el poble es confia a l’administració d’un únic Govern, ies prevenen les invasions mitjançant la divisió del Governen àmbits distints i independents. En la república composta d’Amèrica, el poder que entrega el poble es divideix primerentre dos governs distints, i després la part assignada a cadascun se subdivideix entre branques distintes i independents. D’això se segueix una doble garantia per als drets del poble. Els diversos governs es controlen entre si, alhora que cadascun es controla a si mateix.

 Segon: en una República és de gran importància no tan sols protegir la societat contra l’opressió dels seus governants, sinó protegir una part de la societat contra la injustícia de l’altra part. Per força existeixen interessos diferents en diferents classes de ciutadans. Si una majoria està unida per un interès comú, els drets de la minoria no estaran segurs. Només hi ha dos mètodes de prevenir aquest mal: un, creant a la comunitat una voluntat independent de la majoria (és a dir, de la mateixa societat); l’altre, incloent a la societat tants tipus de ciutadans diferents que dificultin, si no impedeixin, la possibilitat d’una unió injusta de la majoria. El primer mètode predomina en tots els governs que posseeixen una autoritat hereditària o autoproclamada. Es tracta, tot al més, d’una garantia precària, perquè un poder independent de la societat tant pot propugnar les opinions injustes del grup més gran com els interessos legítims del més petit, i es pot girar contra tots dos grups. El segon mètode quedarà il·lustrat enla república federal dels Estats Units. Si bé tota la seva autoritat provindrà i dependrà de la societat, la mateixa societates dividirà en tantes parts, interessos i menes de ciutadans,que els drets dels individus, o de la minoria, patiran pocsperills d’associacions interessades de la majoria. En ungovern lliure, la garantia dels drets civils ha d’ésser igual a ladels drets religiosos. En el primer cas consisteix en la multiplicitatd’interessos, i en l’altre, en la multiplicitat de creences. El grau de seguretat en tots dos casos dependrà del nombre d’interessos i creences, i es pot suposar que aquest dependrà de l’extensió del país i el nombre de persones inclòs en el mateix Govern. Aquesta concepció del tema ha d’inclinar afavor d’un sistema federal adequat tots els partidaris sincers i considerats del Govern republicà, ja que demostra que en l’exacta proporció en què es pugui compartimentar el territori de la Unió en confederacions més circumscrites, o estats, esfacilitaran agrupacions opressives d’una majoria; disminuirà la millor garantia que hi pot existir, sota una forma republicanade govern, dels drets de tot tipus de ciutadans, i perconsegüent caldrà augmentar proporcionalment l’estabilitat ila independència d’algun membre del Govern, l’única altra garantia. La justícia és el fi del Govern. És el fi de la societat civil. Sempre s’ha buscat i sempre es buscarà fins a obtenirse, o fins que es perdi la llibertat en l’intent. En una societatque per la seva constitució propiciï que la facció més fortapugui unir-se i oprimir fàcilment la més feble, es pot dir ambrigor que l’anarquia regna igual que en un estat de natura,on els individus més febles no estan assegurats contra la violència dels més forts; i de la mateixa manera que, enaquest darrer estat, fins i tot els individus més forts estan obligats, per la incertesa de la seva condició, a sotmetre’s a un govern capaç de protegir-los als dèbils i a ells mateixos, en el primer estat les faccions o els partits més forts seran induïts gradualment, per un motiu similar, a desitjar ungovern que protegeixi totes les parts, tant les febles com les més fortes. No hi ha gaires dubtes que si l’Estat de RhodeIsland se separés de la Confederació i anés a la seva, la inseguretatdels drets en la forma popular de govern dins uns límits tan estrets es manifestaria en unes o pressions tan reiteradesde les majories faccioses, que no trigaria a reclamar-se algun poder del tot independent del poble per part de les mateixes faccions que amb el seu desgovern n’haguessin mostrat la necessitat. En l’extensa república dels Estats Units, i entre la gran varietat d’interessos, grups i creences que inclou, poques vegades podria produir-se la coalició d’una majoria de la societat al voltant de principis que no fossin la justícia i el bé general; mentre que, com que la voluntat d’un grup majoritari no representa, per tant, un perill tan gran per al grup minoritari, també hi ha d’haver menys pretext per a preveure la seguretat del segon mitjançant la introducció al Govern d’una voluntat independent del primer, o, en altresparaules, una voluntat independent de la mateixa societat. També és ben cert, a pesar de les opinions contràries que hi ha hagut, que, com més gran és la societat, sempre que ocupi una esfera viable, més capaç i competent serà l’autogovern. I afortunadament per a la causa republicana, l’esfera viable es pot ampliar molt mitjançant una modificació i una barreja encertades del principi federal.

Traducció de Joan Solé Solé publicada per l’IEA

Comparte!

    Deja un comentario