En record de Raúl Rivera Rivera (1961-2010)

Hola, bon dia. Estic segur que Raúl hagués volgut que riguéssim amb ell. Ajudeu-me amb un somriure a passar aquest tràngol. Parlo aquí ni en nom ni en representació de ningú, però com un dels afectats de  Raúl Rivera. Pel que veig som uns quants. Un dels meus mèrits principals, encara que no l’únic: Raúl va parlar al meu casament. Parlar, una cosa totalment inhabitual en ell, com sabeu. La veritat és que no era ni el padrí ni la madrina, però qui va acabar parlant més va ser ell. Va ser, com ho diria… llarg, això, molt llarg fins i tot. Hi tocava, anava de quatre espelmes que havien de mantenir l’esperança. Tú, Raúl parlava molt. El darrer cop que vaig tenir una llarga conversa amb ell, ara farà 5 mesos, va ser en una trobada gremial a Rubí. Jo havia fet una presentació sobre la crisi ocupacional que ens venia aquesta tardor i l’organitzadora em va dir: crec que parlarà. Així va ser. Raúl parlava molt. Per alguns es feia pesat, fins i tot, molt pesat. Per mi no, no sóc un afectat per això.

 

Quan feia llargues parrafades, això és, quasi sempre, li sortia una mena d’indignació, de ràbia, de dins. Segur que us havíeu fixat, canviava un xic el gest de la cara, i de dins sortia alguna injustícia, una injustícia gairebé sempre irresoluble, o algun culpable, normalment un culpable d’aquells que mai seran jutjats… Però no us equivoqueu, ell va ser un oficialista rematat sense oportunitat d’exercir del tot. Qui no sigui del Vapor ho sap, i jo us ho reitero aquí en el seu nom: com a Sabadell, enlloc no s’han fet les coses igual de bé.

I tanmateix, semblava estar en lluita contra un món que és una criatura insegura i folla. Quan ens fem grans ens adonem més, d’això de la inseguretat i la follia de la criatura. La majoria construïm petites seguretats i ens creiem que s’hi pot posar una mica de seny. Acabem, és clar, o passant de tot o enfadats; jo sóc d’aquests darrers. Raúl no. Fins i tot era capaç de llegir El Mundo. Aquest homenot, argentino des de l’època del Ferran Casablancas, es creia que podia amb tot, i al capdavall, aplicant la dita que només un clau treu un altra clau, li anava la inseguretat i la follia.

No sóc ningú per discutir-li l’estratègia, la meva no sembla millor, però sóc un afectat per la seva tàctica… Sempre reia amb Raúl. Recordo fa anys, molts, ell va agafar una setmana de retiro al balnerari de Caldes de Malavella. La cosa era seriosa. Jo volia rescatar un company i ajudar-li a encarar problemes… res. Vem riure, molt, molt. Com sempre que ens veiem.

Com puto racionalista que sóc, m’agradaria ara tenir al davant a aquesta mitja dotzena de dits professionals de la salut que es van entretenir amb ell i amb qui Raúl va jugar els darrers anys. I també diria unes quantes coses d’una administració pública que potser se sembla massa a la vella Guàrdia Civil: sostre i menjar segur pels seus números, però cap cosa més. Disculpeu, res, tonteries.

Parlava molt… sense límit. S’indignava molt… sens solució. Reia molt. I el cas és que estem aquí tants afectats perquè segurament va gaudir de molt més moments de felicitat que la majoria de nosaltres. Hi ha altra coses, ja ho sé. Però és el que vull recordar: Raúl rient d’una misèria del món, o menjant com un gourmet o escoltant una cançó única per ell, i essent, durant un llarg instant, més feliç que allò que la majoria dels que estem en aquest insegur i foll món aconseguirem mai.

Intervenció als aplegats al Tanatori de Sabadell, l’abril de 2010

27 agosto, 2012  Deja un comentario